APRENDRE DELS MEUS ALUMNES. Dmp137.

"Quan jo t’educo, tu em reeduques" és la frase amb valor número 37 de totes les que vaig posant dia a dia en les xarxes socials (en aquest mateix blog i en els meus comptes de Twitter i Facebook). Són frases en les quals crec profundament i no només de cara a la galeria. Passejant per Twitter (del que encara tinc molt a aprendre), vaig descobrir ahir el compte de Francisco Javier Fernández, un inspector d'educació d'Andalusia que, en el seu perfil, afirma una cosa semblant, però d'una manera encara més contundent: "El dia que no aprenguis dels teus alumnes, abandona aquesta professió". La frase em va semblar preciosa i en sintonia amb tot el què penso, però em va obligar a preguntar-me què he après de veritat dels meus alumnes, per assegurar-me que no és tan sols una frase políticament correcta i bonica de repetir.

Puc assegurar que, en aquests 25 anys com a professor, he après molt dels meus alumnes, la meva professió m'ha fet créixer com a persona, estar al dia i, potser, fins i tot mantenir-me jove. Els meus alumnes han ajudat a augmentar la meva competència digital. Només cal citar, per exemple, que va ser un alumne meu (es deia Marc S.) qui em va ensenyar a utilitzar el bluetooth per primera vegada (va ser per passar-me un so que ells sentien i jo no, coses de l'edat, i que els feia riure mentre jo intentava explicar Filosofia). O va ser un altre alumne (Ricart R.) qui em va descobrir i em va ensenyar a utilitzar el Fotolog, el qual, al seu moment (sense Twitter i sense Facebook) era “lo más”.

Els meus alumnes han fet créixer, també, la meva competència comunicativa, ja que he hagut de adaptar-me, una i altra vegada, a l'alumne que tenia davant, per fer-li comprendre el temari que jo havia de transmetre.

Els meus alumnes han fet créixer (i molt) les meves competències personals i interpersonals, ja que, tímid com sóc, he hagut de relacionar-me amb ells, en grup i individualment, i fer-me proper sense deixar de ser adult i referent. Sempre m'han acollit bé i sempre, mitjançant el diàleg, hem sabut superar petits desacords, inevitables, crec, en la tasca d'educar, així com en la d'ensenyar i avaluar. Per això, a poc a poc, he anat comprenent que no els ensenyo, sinó que aprenem junts.

Fins i tot dec als meus alumnes el meu pobre domini de la llengua catalana, perquè va ser davant d’ells que em vaig atrevir a parlar-la en públic i les seves bromes davant la meva pronuncia van ser encertades correccions. (Com oblidar que durant tot un curs em diguessin el “conyon”, perquè jo havia pronunciat a la francesa: “Digueu-me el vostre nom i ‘conyoms’”) 

En definitiva, i com ja he dit a l'inici, els meus alumnes d'aquests 25 anys m'han fet ser qui sóc. Tinc per a mi que jo seria menys tolerant si no m'hagués dedicat a l'educació, que m'ha obligat a adaptar-me a diferents realitats col·lectives (diferents generacions) i diferents realitats individuals (cada alumne és diferent). Aquesta contínua necessitat d'adaptació ha fet de mi un home que escolta, acompanya i creix gaudint amb aquesta tasca. Tot això (i encara més) l'hi dec als meus alumnes.

GRÀCIES A TOTS I A CADA UN.