Vivim a la foscor.
Vivim a la intempèrie.
Són moments d’incertesa i de
vulnerabilitat.
Potser hem sepultat il·lusions,
somnis...
Alguns, fins i tot, éssers
estimats.
La nostra esperança s’ha esvaït.
Vivim enmig de la boira,
només seguim endavant per pura
inèrcia...
Hi ha una certa despersonalització,
només ens parlen de números:
tants
contagiats,
tanta
ocupació de les ucis,
tants
morts en el dia d’ahir.
Números, percentatges,
estadístiques...
Però alguns han perdut la mare, o
l’avi, el germà o fins i tot el fill.
No senten a parlar d’ells.
Només ens parlen de
números.
Enmig d’això, a trenc d’alba,
un raig d’esperança
ens dóna en la cara,
ens il·lumina,
gairebé ens cega
(tan poc habituats estan els
nostres ulls a la llum
que una miqueta ens cega...)
Estem desorientats, confusos,
fins i tot no trobem
el cadàver
de tot el què hem
perdut.
Ens han robat el cadàver de la
nostra esperança,
fins i tot, literal,
el cadàver dels
éssers estimats
als quals ni tan sols
hem pogut acomiadar
en un funeral com Déu
mana.
Algú ens crida pel nom...
Pel nom...
(Tu que estàs llegint això, escolta pronunciat el teu nom)
I és llavors,
en sentir el nostre
nom en altres llavis,
en els seus llavis,
que es fa, de cop, de dia.
Ja és migdia,
de cop,
com si el Sol
nasqués, de sobte, de l’alt i no de l’Est.
“Per
l'amor entranyable del nostre Déu,
ens
visitarà un sol que ve del cel,
per
il·luminar els qui viuen a la fosca,
a
les ombres de la mort,
i
guiar els nostres passos per camins de pau.”
Tot té un sentit.
La joia troba lloc entre nosaltres,
retorna l’esperança.
Jesús et crida pel teu nom.
Personalment.
Ha pensat en tu des de l’inici del
temps.
Tot ho ha fet per tu.
És per tu que és mort
i ressuscitat.
I et diu pel nom.
I, en pronunciar-ho,
et dóna vida nova.
I te n’adones que ÉS PASQUA!
No hay comentarios:
Publicar un comentario