domingo, 17 de agosto de 2014

AVUI HE PREGAT PER UNA GOSSA Dmp142.

Sé que alguns es riuran de mi per això i altres ho consideraran gairebé una blasfèmia o un sacrilegi; hi ha tantes necessitats entre els humans que tal cosa pot semblar elevar pregàries per un animal.

Però avui he pregat per una gossa. Es diu Tuna, és un teckel de pèl dur, té 14 anys i va néixer del mateix part que va néixer la meva gossa, Polca. Tuna és la gossa del meu pare, que ja ha complert 89 anys. Els últims 14, Tuna ha estat la seva companya més fidel i, fins i tot, m'atreviria a dir que, en la seva demència senil, ella ha estat el seu nord i la seva brúixola. Cada dia s'ha obligat a vestir-se i a sortir al carrer, una vegada al matí i una altra per la tarda, per passejar la seva gossa. I no es perdia, suposo que la gossa l’orientava. Aquests passejos (juntament amb els àpats) marcaven el ritme de la seva vida. Cada vegada els passejos eren més curts en temps i en distància. Darrerament, ja es limitaven a donar la volta a  l'edifici. Però sortia.

Ja no surt. Tuna està molt malalta. Dijous passat el veterinari ens va dir que havia de veure com evolucionava durant aquests tres dies de festa, per prendre una decisió dilluns. El meu pare de vegades se’n recorda i de vegades no. Quan ho fa, l'acaricia i li diu: No et moris, Tuneta; no em deixis sol.

Per això avui he resat per aquesta gossa, malgrat totes les necessitats humanes. Però, si se’m permet una exegesi diferent i gairebé literal de l'evangeli d'aquest diumenge, encara que no estigui bé donar als gossos el pa dels fills, "també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos". (Mt 15, 27) Encara que siguin les engrunes de l'oració.




No hay comentarios: