viernes, 24 de junio de 2016

BREXIT, UN PAS ENRERE.


Juntament amb la revolució industrial, el segle XIX ve caracteritzat en els manuals d'història pel nacionalisme i l'imperialisme. A Europa, el nacionalisme va ser un moviment unificador en alguns casos (Alemanya i Itàlia) i disgregador en d’altres (Àustria i Hongria). A Amèrica va fer sorgir multitud de països en el que, en principi, havien estat dos únics virregnats: Nova Espanya i Perú. Aquest nacionalisme exacerbat portarà les potències europees a estendre les seves possessions i colonitzar Àfrica i altres llocs. Tots aquests moviments provocaran hostilitats entre els diferents països, que es veuran sempre com a enemics, i culminaran, ja al segle XX, en les dues grans guerres mundials.

Després de la segona guerra mundial, Europa va semblar entendre que no tenia sentit viure en confrontació i es va caminar cap a la unitat, primer econòmica i, més endavant, política. Es va entendre que les fronteres eren un endarreriment, primer per a l'intercanvi de mercaderies però, més endavant, també per a la circulació de persones. I es van abolir les fronteres. El somni era poder construir un dia els Estats Units d'Europa. Les dificultats havien estat moltes, però s'havien donant passos importants. No obstant això...

No obstant això no puc evitar la sensació que estem retrocedint. El somni d'una Europa sense fronteres s'esvaeix. El nacionalisme recreix i torna l’interès en subratllar la diferència i la sobirania; l'obstinació a aixecar fronteres. Als anys noranta, ho vam viure tràgicament als Balcans; actualment, ho vivim com una obstinació en la realitat espanyola i ho hem viscut avui amb el Brexit.

La segona guerra mundial va esclatar sota l'impuls d'un nacionalisme exacerbat, abonat per una gran crisi econòmica, coneguda com la gran depressió. Veig prou clar que aquest tornar a la sobirania, a la diferència, a la frontera, es produeix, també avui, en una època de forta crisi econòmica, quan és fàcil i ràpid alimentar la fal·làcia de l'enemic exterior, al qual es culpa de tots els mals.

En el cas d'Espanya, ningú podrà negar que la pertinença a la Unió Europea ens va permetre fer un pas de gegant en el nostre progrés i en les nostres infraestructures, caient a vegades en l'excés de construir algunes innecessàries. Ens va costar entrar en aquest club, de vegades amb raó, perquè la Comunitat Econòmica Europea era també una comunitat de valors i només acceptava entre els seus els demòcrates. En moments en què tornava el fantasma del cop d'estat, la Unió Europea era una garantia: els nostres socis no ho permetrien, es deia.

Potser el problema rau en que, al principi, la CEE era un club d'elit, format per pocs membres. Després va créixer raonablement (aquí va entrar al Regne Unit) i, més endavant encara, es va acceptar als països del Sud, Espanya i Portugal entre ells. L'entrada massiva dels països de l'Est va fer que alguns ja no ho percebessin com un club exclusiu, sinó com un en què s'accepta tothom. Es comença per desprestigiar alguns països als quals es considera inferiors (PIGS, amb el doble sentit) i s'acaba per voler anar-se'n.


És evident que la Unió Europea no ho ha fet tot bé. La crisi dels refugiats és un vergonyant exemple actual. Hi ha molt per caminar, molt a millorar, molt per construir... Però ningú ha pogut convèncer-me encara que la millor manera de fer-ho sigui tornant a aixecar fronteres.

No hay comentarios: