domingo, 17 de septiembre de 2017

A MI EM PREOCUPA EL 2-O. (Dmp 1/17-18)

-Et preocupa l'1-O?

Fa temps que cada vegada que algú em fa aquesta pregunta, li responc de la mateixa manera:

-A mi em preocupa el 2-O.

La situació que estem vivint em resulta trist i desconcertant: ens han instal·lat en l’enfrontament; tothom presumeix  d’haver apostat pel diàleg, però no sembla que ningú vulgui dialogar de debò. I no parlo només dels polítics, també dels ciutadans corrents, dels amics i coneguts que contínuament m’envien WhatsApp d’enfrontament, sense preguntar-me si vull rebre’ls, si hi estic d'acord... Veig a Facebook grups de cristians que convoquen pregàries per la independència i em pregunto què sentirien ells davant una convocatòria de pregària per la unitat de la pàtria espanyola. Sé com reaccionarien: els hi dirien feixistes.

A més vivim al regne dels sentiments i les sensibilitats, en el qual sembla que els arguments racionals no tenen res a fer. Em vaig convèncer ja fa temps, una nit que en Jordi Évole va propiciar un cara a cara entre Felipe González i Artur Mas. A mi em va semblar que González havia guanyat la batalla dialèctica per golejada, però de seguida em va telefonar un amic catalanista per expressar la seva convicció contrària: el guanyador havia estat Mas. Aquell dia em vaig convèncer de la inutilitat dels arguments.

No obstant això, no vull renunciar-hi. Ens han ficat a tots en una cursa sense frens i a mi m'agradaria aturar el cotxe i baixar-me, no vull córrer aquesta cursa absurda. Però tinc la sensació que no puc baixar-me, no em deixen. Mentre alguns viuen el procés des del fragor de la batalla i l’exaltació, d’altres molts (crec que més dels que es pensa) el vivim des d’una silenciosa preocupació. I em pregunto: ¿Què n’obtindrem de tot això?

-Segons els independentistes, un nou país. D'acord, però sobre quins fonaments? El que va passar al Parlament en aprovar la llei del referèndum i la de transitorietat, inclosa la falsificació d'alguna signatura, no sobreviu a la mínima crítica democràtica. ¿Aquest és el país en què volem viure? Si el PP hagués actuat així a les Corts, mitja Espanya estaria al carrer protestant contra la falta de democràcia, perquè va protestar quan simplement aplicava la majoria absoluta que havia obtingut legítimament a les urnes. Aquí, en canvi, són els independentistes els que s'han erigit en garants de la democràcia, només ells són demòcrates perquè posaran les urnes. El mínim rigor intel·lectual sap que això no és així, que la democràcia exigeix ​​també moltes altres coses, com el respecte de la legalitat. Es queixen de les amenaces de l'Estat, però convoquen manifestacions multitudinàries davant els tribunals quan jutgen algun d'ells, que és una altra manera d'amenaçar i coaccionar. Al meu entendre, hi ha un gran nombre de catalans que viu instal·lat en aquesta posveritat que inclou la creença que són majoria, quan la realitat és que en unes eleccions que ells mateixos van presentar com a plebiscitàries no van obtenir ni el 50% dels vots, tot i que la llei electoral els atorgués més escons. I aquí tenim a l'antiga i burgesa Convergència sotmetent-se als dictats dels antisistema. Hi ha una majoria que assumeix tot això sense crítica. Com es sentirà aquesta majoria si el 2-O Catalunya no és un país independent? Qui i com gestionarà aquesta decepció? I, si ho és, què passarà amb la gran majoria de la població que no comparteix aquest projecte? ¿Hauran d'obeir necessàriament a aquells que ens han ensenyat el camí de la desobediència?

- Per als constitucionalistes, el respecte de la legalitat és el gran argument, i jo ho comparteixo. A classe de Filosofia sempre he ensenyat als meus alumnes que les lleis, que aparentment coarten la nostra llibertat, són garantia de llibertat per a tothom, especialment per als més febles; sense lleis, només els més forts de la selva sobreviurien. Per tant, no puc acceptar que es facin les coses com s'estan fent. Però els constitucionalistes no poden obviar un problema pràctic: no es pot ficar a la presó la meitat de la població. Quan Companys va proclamar l'Estat català l'octubre del 34, va acabar a la presó, perquè ja no tenia el suport majoritari. Macià sí que ho tenia en proclamar la República catalana el 31, i se’l va convèncer amb diàleg. Defenso que la llei està per complir-la i que, si algú no ho fa, ha de ser sancionat; però no m'agrada la judicialització de tot aquest assumpte. La qüestió catalana no es resol d'aquesta manera. Què passarà el 2-O si Catalunya és finalment un estat independent? Quins arguments exposarà l'Estat, quina justificació? ¿I si el 2-O Catalunya no és finalment un país independent? D’acord, l'Estat haurà triomfat, haurà aconseguit que els independentistes no se’n surtin, però la frustració serà immensa i tot estarà de nou per fer. No es poden excusar en que l'altre no vol dialogar, cal buscar aquest diàleg sigui com sigui, cal tendir ponts i no dinamitar-los, perquè estan jugant amb dinamita i, potser, no ho saben.

He dubtat molt sobre si escriure aquest article. Un cop vaig afrontar la qüestió catalana en aquest mateix blog i vaig rebre insults com mai abans. I això que vaig defensar Catalunya com a nació. Però m'he decidit a escriure perquè segueixo creient en el valor de la paraula i dels arguments. La tensió s’em fa insostenible. M'entristeix ja no poder parlar amb companys de treball de qüestions polítiques que abans afrontàvem en les xerrades de cafè amb serenitat. Sé de famílies dividides per aquesta qüestió.

Catalunya i tota Espanya necessiten persones que apostin per rebaixar la tensió i no per augmentar-la amb cada gest, amb cada paraula, amb cada WhatsApp ... Persones que apostin pel diàleg i no per la imposició. I no em refereixo només a les taules de les grans decisions, no només als polítics, també a les taules de cafè, en les nostres tertúlies quotidianes, cal rebaixar la tensió, escoltar l'altre, ser crític amb les pròpies conviccions, amb les actuacions de "els nostres". Les paraules haurien de servir per buscar l'acord, no la victòria a qualsevol preu.


Potser aquesta és la utopia per la qual val la pena lluitar.

1 comentario:

Numermo dijo...

Luis jo sóc catalana de sòcarrel i española de los pies a la cabeza
Tambè crec i sé que la millor mostra de la democràcia és cumplir amb la legislació vigent i la separació dels poders, sempre amb respecte a tothom

VISITES / VISITAS des de 19/06/2007