Miro les notícies a la televisió. M'assabento que els
automòbils sense conductor són ja una realitat i, si no es posen a la venda
encara, és perquè cal acabar de programar-los adequadament perquè responguin
d'una manera concreta davant determinades situacions límit.
Llavors, la periodista surt al carrer i pregunta entre la
gent com resoldria determinats dilemes morals. Per exemple: Si haguessis de
decidir si atropellar una persona o un grup de persones, què faries? Tots els
entrevistats responen que atropellarien l'individu: diverses vides valen més
que una. Segona pregunta: I si haguessis de decidir entre atropellar un nen o
un ancià? Tots els testimonis coincideixen: a l'ancià, el nen té tota la vida
per davant. La resposta m'incomoda, però el pitjor encara està per arribar. La
periodista torna a preguntar: I si es tractés de decidir entre atropellar un
executiu o un indigent? Diverses persones responen: l'indigent. Només una
senyora diu finalment: "és que jo no
puc decidir entre aquestes coses que em proposes".
En ple segle XXI seguim sense creure'ns que tota vida humana
és igualment valuosa; hi ha qui segueix pensant que existeixen vides de primera
i altres de segona o de tercera. Els que responien ho feien plenament
convençuts; crec que si em llegissin no entendrien que jo pugui defensar que la
vida d'un indigent és tan valuosa com la d'un executiu.
L'humanisme renaixentista va començar a donar valor a
l'individu. S'iniciava així un camí que ens portaria, amb el pas dels segles,
fins al reconeixement dels drets de l'ésser humà. Que de vegades només són
paper mullat, lamentablement ho veiem cada dia a les notícies i hem de lluitar
contra això. Però que aquest menyspreu es defensi, fins i tot, en el pla
teòric, m'escandalitza.
Com el papa Francisco ha denunciat tantes vegades, vivim
la cultura del descart; va començar
amb les coses i hem acabat aplicant-la també a les persones. Quan una vida no ens
sembla útil, la rebutgem. Fins i tot des de la bona intenció, també des de la
fe; qui no ha sentit dir d'algú greument malalt que seria millor que Déu se
l'emportés perquè, total, per estar així ...?
Amb trenta i pocs anys, enmig d'una gran activitat
(estudiava a la universitat, treballava en tres escoles) vaig caure malalt i
vaig haver de fer repòs diversos mesos. Allò em va ensenyar que la vida no és
només allò que fem i que, tot i que no podem fer res, la vida té un valor. Però
la nostra societat ho oblida.
Puc arribar a comprendre que una mare decideixi avortar
quan li comuniquen que el seu fill patirà determinades malalties o
discapacitats i no em sento capacitat per jutjar-la. Puc arribar a entendre que
algú postrat al llit sol·liciti l'eutanàsia. Però no em semblaran béns morals
defensables; no em semblaran la millor opció possible. Cada nen amb síndrome de
Down, per exemple, mereix la vida tant com jo; cada ancià en la seva demència,
mereix la vida tant com jo. Ningú hauria de decidir per ells. I quan un malalt
o un ancià opten lliurement per l'eutanàsia, potser hàgim de concloure que hem fracassat
en transmetre-li el veritable valor de la seva vida.
Cada vida és valuosa per si mateixa, no per la seva
utilitat, no per allò que aquesta persona pugui fer. Tinc la sospita que, si no ho
descobrim, no hem captat el misteri de la vida.
No hay comentarios:
Publicar un comentario