viernes, 14 de agosto de 2020

UNA BONA PERSONA - UNA BUENA PERSONA

 



S’ha mort la Fina, la nostra veïna. I la trobem molt a faltar. Aquest dies, sovint em sorprenc a mi mateix mirant el porxo on dinaven ella i l’Antonio, el seu marit que va marxar abans, i gairebé tinc la sensació que d’un moment a l’altre s’obriran aquelles portes i ella, amb el seu somriure, ens saludarà aixecant la mà. Llavors, m’envaeix un sentiment de tristor i enyorança. Els enyorem tots dos, perquè els estimàvem, perquè no es pot no estimar la bondat i la generositat. Els estima, sobretot, la meva germana, perquè en moments de soledat i dificultat, ells hi van ser-hi presents amb la seva proximitat, amb la seva estimació, amb la seva disponibilitat. Sempre ho ha dit: quan s’obrien els porticons d’aquell porxo, se li eixamplava el cor.

És una meravella tenir veïns així. Mai no van protestar de res, tot i que a l’estiu nosaltres som una família sorollosa, sobretot quan els meus nebots eren petits. Ans al contrari, la Fina s’alegrava de veure’ls i encara els convidava a berenar cada estiu. Als nebots els encantava visitar la casa de la Fina i sovint deien que la trobaven més maca que la nostra, perquè té un petit bosc.

Trobarem a faltar la Fina (ja la trobem a faltar), el seu somriure, la seva generositat. Sense estridències, des de la senzillesa, es va fer estimar. Li estem molt agraïts. Era una bona persona (“en el buen sentido de la palabra bueno”, com diria Machado). De vegades hom està temptat de pensar que persones així no haurien de morir mai. Però des de la meva fe, això encara seria un càstig. Millor pensar que s’ha retrobat amb l’Antonio i dir-li: Fina, espera’ns en el cel!

 

***********************************

 

Se ha muerto Fina, nuestra vecina. Y la echamos mucho de menos. Estos días, a menudo me sorprendo a mí mismo mirando el porche donde comían ella y Antonio, su marido que se fue antes, y casi tengo la sensación de que de un momento a otro se abrirán aquellas puertas y ella, con su sonrisa, nos saludará levantando la mano. Entonces, me invade un sentimiento de tristeza y añoranza. Los añoramos a los dos, porque los queríamos, porque no se puede no amar la bondad y la generosidad. Los quiere, sobre todo, mi hermana, porque en momentos de soledad y dificultad, ellos estuvieron presentes con su cercanía, con su cariño, con su disponibilidad. Siempre lo ha dicho: cuando se abrían los postigos de aquel porche, el corazón se le ensanchaba.

Es una maravilla tener vecinos así. Nunca protestaron de nada, aunque en verano nosotros somos una familia ruidosa, sobre todo cuando mis sobrinos eran pequeños. Al contrario, Fina se alegraba de verlos e incluso los invitaba a merendar cada verano. A los sobrinos les encantaba visitar la casa de Fina y a menudo decían que la encontraban más chula que la nuestra, porque tiene un pequeño bosque.

Echaremos de menos a Fina (ya la echamos de menos), su sonrisa, su generosidad. Sin estridencias, desde la sencillez, se hizo querer. Le estamos muy agradecidos. Era una buena persona ("en el buen sentido de la palabra bueno", como diría Machado). A veces uno está tentado de pensar que personas así no deberían morir nunca. Pero desde mi fe, esto aún sería un castigo. Mejor pensar que se ha reencontrado con Antonio y decirle: ¡Fina, espéranos en el cielo!

 

No hay comentarios:

VISITES / VISITAS des de 19/06/2007