El passat dimarts, 4 de novembre, vaig tenir la sort d’assistir a l’assaig general de l’obra “El bordell” (gràcies María José, gràcies Lluís, gràcies Enric).
Es tracta d’una obra que, amb text de Lluïsa Cunillé i direcció de Xavier Albertí s’estrenava l’endemà al Teatre Lliure, interpretada per Chantal Aimée, Mercè Arànega, Jordi Banacolocha, Jordi Dauder, Rubén de Eguia, Enric Majó i Jordi Serrat (que cito per ordre alfabètic).
No em va semblar una gran obra i, no obstant, em decideixo a opinar-hi públicament perquè no comparteixo la visió d’algunes crítiques professionals que he llegit, principalment d’aquella publicada al diari Avui.
Estic d’acord que el text promet més del que dóna. La idea inicial és fantàstica: el bordell és Espanya i es compleix l’aniversari del 23-F; però el desenvolupament de l’acció, els diàlegs no li treuen prou suc. Allò que salva el text és la grandesa dels intèrprets, sobretot Jordi Banacolocha, Jordi Dauder i, al meu parer, molt especialment Enric Majó i Mercè Arànega.
L’actuació del senyor Majó és excèntrica, exagerada, sí, hi estic d’acord, però penso que és precisament el que calia, allò que ens dóna la grandesa i misèria del seu personatge, allò que desperta la tendresa de l’espectador en veure’l tan perdut: és ell qui està perdut, no pas l’anell. L’aspecte que més m’ha agradat del text és aquella manera que tenen els personatges de viure el seu present ancorats en el passat, en contrast absolut amb el noi jovenet que no en sap res del passat, que no en té records, que tot ho ha oblidat... Crec que és un dels grans encerts del text. Com ho és un banquer que regala amb facilitat i altruisme xecs milionaris... però sense fons. Com ho és el militar retirat que enyora la força de les armes i s’acompanya sempre d’una pistola falsa, de foguejament (potser la interpretació del senyor Dauder està una mica empresonada a la cadira de rodes; potser la seva entrada hauria tingut més força si las seves primeres frases les hagués dites en castellà, que és com tots les tenim a la memòria: “¡Al suelo! ¡Todos al suelo, coño!”).
I, finalment, el personatge del rei. Totes les crítiques que he llegit interpreten que es tracta, vertaderament, del rei d’Espanya. Segons això, la crítica es redueix a dir que el rei és “el putero mayor del reino”. Jo no ho vaig interpretar així. Jo vaig veure un vell senil, tant, que es creu el rei d’Espanya, i d’altres que, potser per pietat, li segueixen el corrent. I a mi, personalment, això em sembla una crítica encara més dura contra la monarquia, una manera obscena de despullar-la i deixar-la davant dels nostres ulls tal com és: algú que creu que per naixença té uns determinats privilegis i obligacions i d’altres (això és el greu!) que li seguim el corrent. No és aquesta una crítica molt més devastadora que el fet d’acceptar que el rei se’n va de putes?
Luis María Llena León. © 2008
Es tracta d’una obra que, amb text de Lluïsa Cunillé i direcció de Xavier Albertí s’estrenava l’endemà al Teatre Lliure, interpretada per Chantal Aimée, Mercè Arànega, Jordi Banacolocha, Jordi Dauder, Rubén de Eguia, Enric Majó i Jordi Serrat (que cito per ordre alfabètic).
No em va semblar una gran obra i, no obstant, em decideixo a opinar-hi públicament perquè no comparteixo la visió d’algunes crítiques professionals que he llegit, principalment d’aquella publicada al diari Avui.
Estic d’acord que el text promet més del que dóna. La idea inicial és fantàstica: el bordell és Espanya i es compleix l’aniversari del 23-F; però el desenvolupament de l’acció, els diàlegs no li treuen prou suc. Allò que salva el text és la grandesa dels intèrprets, sobretot Jordi Banacolocha, Jordi Dauder i, al meu parer, molt especialment Enric Majó i Mercè Arànega.
L’actuació del senyor Majó és excèntrica, exagerada, sí, hi estic d’acord, però penso que és precisament el que calia, allò que ens dóna la grandesa i misèria del seu personatge, allò que desperta la tendresa de l’espectador en veure’l tan perdut: és ell qui està perdut, no pas l’anell. L’aspecte que més m’ha agradat del text és aquella manera que tenen els personatges de viure el seu present ancorats en el passat, en contrast absolut amb el noi jovenet que no en sap res del passat, que no en té records, que tot ho ha oblidat... Crec que és un dels grans encerts del text. Com ho és un banquer que regala amb facilitat i altruisme xecs milionaris... però sense fons. Com ho és el militar retirat que enyora la força de les armes i s’acompanya sempre d’una pistola falsa, de foguejament (potser la interpretació del senyor Dauder està una mica empresonada a la cadira de rodes; potser la seva entrada hauria tingut més força si las seves primeres frases les hagués dites en castellà, que és com tots les tenim a la memòria: “¡Al suelo! ¡Todos al suelo, coño!”).
I, finalment, el personatge del rei. Totes les crítiques que he llegit interpreten que es tracta, vertaderament, del rei d’Espanya. Segons això, la crítica es redueix a dir que el rei és “el putero mayor del reino”. Jo no ho vaig interpretar així. Jo vaig veure un vell senil, tant, que es creu el rei d’Espanya, i d’altres que, potser per pietat, li segueixen el corrent. I a mi, personalment, això em sembla una crítica encara més dura contra la monarquia, una manera obscena de despullar-la i deixar-la davant dels nostres ulls tal com és: algú que creu que per naixença té uns determinats privilegis i obligacions i d’altres (això és el greu!) que li seguim el corrent. No és aquesta una crítica molt més devastadora que el fet d’acceptar que el rei se’n va de putes?
Luis María Llena León. © 2008
No hay comentarios:
Publicar un comentario