lunes, 12 de julio de 2010

L'ENDEMÀ. Dmp54.

No és la meva intenció comentar la manifestació de dissabte. Com sempre, ens trobem amb la ja sabuda guerra de xifres. L’empresa Lynce (que no sé de qui és ni per a qui treballa) reconeix 56.000 assistents (amb una estimació d’error a l’alça del 15%) que diu haver calculat a les 20:30 hores (quin sentit té això, si la manifestació començava a les 18:00 hores?). Per una altra banda, l’organització parla d’1.500.000 assistents (quina validesa té que facin el càlcul els mateixos que convoquen?). Aquesta disparitat de més d’un milió de persones em sembla, un cop més, un insult a la intel·ligència i una burla al ciutadà. I això és el que em preocupa de debò i davant el qual jo em rebel·lo.


No vull parlar, doncs, de la manifestació sinó que (tot i que algú em torni a titllar de narcisista) pretenc parlar del meu article de la setmana passada i de les reaccions que ha suscitat.


Vull ressaltar com a positiu que el meu article no hagi deixat indiferent. Mai un article al meu blog havia rebut tants comentaris als que cal afegir, a més, aquells comentaris que alguns em van fer arribar a través del correu electrònic, perquè no van saber o no van voler penjar-los al blog. El dissabte vaig compartir jornada i dinar amb amics i companys de teatre i el tema va estar present, com sé que també ho va estar en altres dinars de germanor i esmorzars de treball. Crec que està bé que parlem d’aquests temes i que la nostra pacífica convivència no hagi de sostenir-se en no afrontar mai obertament certs debats. “Si fossis intel·ligent no trauries certs temes tabú”, em va respondre amb bona intenció un amic. Doncs jo no estic d’acord: crec que cal enfrontar aquests temes i discutir-los.


No obstant, confesso que el debat no ha estat agradable per a mi. Ja ho intuïa; quan vaig escriure que, per a mi, hauria estat més fàcil callar, em referia a això i no pretenia, en absolut, donar una imatge dolenta dels catalans, com algun comentari m’atribueix. Sempre he dit que jo estic a Catalunya perquè vull i perquè a mi els catalans no m’han tractat malament, ans el contrari. Si jo no em trobés a gust aquí me n’aniria o, almenys, ho intentaria. I no ho faig.


El debat ha estat incòmode perquè jo vaig intentar raonar la meva posició (amb més o menys encert, segons l’opinió de cadascú) i he de veure algun comentari en el qual es diu que jo ofenc els catalans. No era aquesta la meva intenció i, encara més, m’agradaria saber què hi ha d’ofensiu al meu escrit, si no és que aquella persona s’ofèn perquè una altra pugui pensar de manera diferent.


El debat ha estat incòmode perquè no tots els comentaris intentaven raonar, sinó que parlaven des del sentiment, un sentiment ferit. Crec que alguns haurien de tornar a llegir el meu article (per més tediós que pugui resultar). Hi defenso que, segons la meva opinió, Catalunya és una nació i, a més, que hauria de ser reconeguda la seva sobirania. Algú pot justificar-me, racionalment, com és que defensant aquesta opinió puc ésser titllat d’“exaltat espanyolista”? És clar que jo segueixo confiant en la raó i crec que qualsevol persona mínimament seriosa observarà que això ho diu, precisament, qui ha penjat al meu blog alguns dels comentaris més exaltats.


Ha estat especialment incòmode i fins i tot dur haver de suportar la fal·làcia ad hominem, és a dir, suportar que en comptes d’arguments es recorregués a l’insult o, almenys, al descrèdit de la meva persona. Malgrat això, no me’n penedeixo d’haver obert aquest debat tot i que sé que alguns ja em miraran sempre des d’una altra perspectiva. Deia F. Nietzsche que “no n’hi ha fets, sinó interpretacions” i és, en certa manera, veritat: mentre alguns opinaven que “als espanyols no els importa tenir catalans a la selecció quan això els ajuda a guanyar”, altres asseguraven que “als catalans no els importa jugar a la selecció espanyola quan poden ésser campions”. Personalment, crec que aquest debat és estèril, no ens aporta res perquè es basa en interpretacions indemostrables. Igualment, cadascú interpretarà la manifestació (i les xifres) a la seva manera. Em sembla bé, tot i que agrairia els arguments, que és allò que jo he intentat donar (amb més o menys encert). Crec que es pot no estar d’acord amb mi però no acusar-me de que manipulo les xifres o de que faig comentaris injustos. Accepto que faig interpretació, però m’agradaria que se’m respongués amb una altra interpretació argumentada, cosa que alguns han fet i als quals jo els ho agraeixo, no vull oblidar-los.


Algú em va suggerir la possibilitat d’anul·lar alguns comentaris. Ni tan sols m’ho he plantejat, no em semblaria ètic ni estètic. Si jo opino, he de saber encaixar les crítiques, tot i que no negaré que em sembla més correcte (i no pas, per això, menys dolorós) quan aquests comentaris van signats.


Malgrat el risc de semblar pesat (sempre pots abandonar la lectura en aquest punt) vull insistir, de manera concisa i espero que clara, en quina és la meva posició.


1/ Al meu entendre, Catalunya és una nació, independentment de qui ho vulgui reconèixer o no. N’hi ha prou amb recercar en un diccionari quina és la definició de nació. (De la mateixa manera, defenso igualment que Espanya és una nació i no només un Estat).


2/ Entenc que la sentència del Tribunal Constitucional no diu que Catalunya no és una nació (no hi ha tribunal al món que pugui sentenciar tal cosa), sinó que Catalunya com a nació no encaixa en l’actual Constitució. És per això que jo defenso que allò que cal fer és reformar la Constitució o, fins i tot, fer-ne una de nova. Crec que Espanya ha de passar a ésser un estat federal.


3/ Sóc dels que pensen que tot l’assumpte del Tribunal Constitucional és una vergonya, però entenc que cal denunciar això sempre i en tot moment, no només quan ha de dictar sentència sobre l’Estatut. És vergonyós el repartiment de poder que fan els dos grans partits quan nomenen els membres d’aquest tribunal i com hi col·laboren, de tant en tant, partits més petits. Caldria reformar profundament aquest tribunal o, fins i tot, fer-lo desaparèixer. Però, mentre existeixi, mereix el mateix respecte que totes les institucions de l’Estat i em sembla una irresponsabilitat que aquells que representen l’Estat cridin el poble a manifestar-se contra una institució de l’Estat. (Sé que és un petit embarbussament, però és que així de complicat ho fan tot els nostres polítics).


4/ Entenc l’argument que l’Estatut havia estat prèviament aprovat per les Corts espanyoles, però ara resulta que alguns diputats que en aquestes Corts van votar sí a l’Estatut (probablement, per disciplina de vot) fan manifestacions públiques a favor de la sentència, amb la qual cosa jo acuso als diputats i als partits polítics de falta de responsabilitat i, fins i tot, entenc que hi podria haver existit mala fe votant quelcom que es sospitava inconstitucional tot esperant que un altre partit fes la feina bruta de recórrer l’Estatut davant el tribunal.


5/ Sense negar la importància que totes aquestes qüestions poden tenir, entenc que existeixen d’altres problemes més urgents, com són totes les qüestions relatives a la justícia social (o millor, a la injustícia social), que els nostres polítics no enfronten seriosament mentre ens distreuen, recurrentment, amb aquests temes polèmics.


Aquesta és la meva opinió que mantindré mentre no em convencin altres arguments. No pretenc amb ella acontentar ningú, i menys a tothom, com m’acusa algun dels comentaris. Tot i que ja estic habituat a rebre de totes bandes. No és que em faci el màrtir, aquesta és una experiència comuna a molts que vam venir de fora i que aquí som considerats immigrants (o coses pitjors, como s’ha vist) i al nostre lloc d’origen se’ns titlla de catalanistes (com si tal fos un insult). Agradi a qui agradi, aquesta és la meva opinió. Lògicament, accepto comentaris. Agrairé raons.


12 de juliol, 2010.

No hay comentarios: