BON NADAL - FELIZ NAVIDAD 2010. Dmp59.

Conte de Nadal 2010.

La basílica era magnífica. Una obra de la intel·ligència. Les seves columnes competien en bellesa amb la natura i el seu espai era diàfan, amb una claror desbordant gràcies a la llum zenital i als múltiples vitralls. A l’exterior, les seves torres ja feia temps que acaronaven el cel, com una nova Babel, on es parlaren vàries llengües; també el català, és clar.

Hi va venir tothom o la festa va anar fins a tots a través de la televisió (150 milions). Van acudir Ses Majestats els Reis, ministres del govern i el Molt Honorable President; Il·lustríssimes de mitja Espanya van exhibir-hi les seves mitres i fins i tot Sa Santedat va venir de Roma passant per Compostel·la. Només va faltar ZP (és sabut que a ell només l’agrada pregar a Amèrica i amb Obama, no a Espanya amb el Papa).

Es va preparar una cerimònia preciosa, a la qual tothom va contribuir a la seva manera: l’Orfeó Català i els escolanets de Montserrat; centenars de clergues, seminaristes oficiant d’acòlits i fins i tot unes quantes monges, dones que haurien de netejar allò que els homes havien embrutat cerimoniosament. (Pràcticament, només llavors es van veure les dones).

No va faltar gairebé ningú. I, no obstant, Ell…

No gosaré dir que Ell no es va presentar, perquè hi ha testimonis presencials que asseguren haver-lo sentit molt a prop, molt endins… Però, jo tinc els meus dubtes de si Ell es va trobar a gust en aquella recepció, perquè els seus amics sempre ens van explicar que va ésser un home senzill, que mai li van agradar l’ostentació ni la solemnitat.

Alguns expliquen que sí que va estar a Barcelona. Tot i que la premsa no va dir res, se sap que aquella nit, quan tots havien tornat als seus palaus o a casa seva i ja s’havia aixecat el dispositiu de seguretat, uns mossos d’esquadra van detectar moviments sospitosos sota un dels ponts de la ciutat. En baixar, hi van trobar una dona, de pell morena, estrangera, que acabava d’infantar un nen. Però aquells guàrdies tenien la ment tèrbola per efecte de l’ostentació, i els ulls maldestres de tanta llum, tant d’encens i tanta bellesa. Comparat amb la basílica, aquell lloc els va semblar immund. Van veure el Nen, I NO EL VAN RECONÈIXER.

---------------------------------------------------------------------------------

Cuento de Navidad 2010.

La basílica era magnífica. Una obra de la inteligencia. Sus columnas competían en belleza con la naturaleza y su espacio era diáfano, con una claridad desbordante gracias a la luz cenital y a las múltiples vidrieras. En el exterior, sus torres ya hacía tiempo que acariciaban el cielo, como una nueva Babel donde se hablaron varias lenguas; també el català, és clar.

Vino todo el mundo o la fiesta fue hasta todos a través de la televisión (150 millones). Acudieron Sus Majestades los Reyes, ministros del gobierno y el Molt Honorable President; Ilustrísimas de media España exhibieron sus mitras y hasta Su Santidad vino de Roma pasando por Compostela. Sólo faltó ZP (es sabido que a él sólo le gusta rezar en América y con Obama, no en España con
el Papa).

Se preparó una ceremonia preciosa, a la cual todos contribuyeron a su modo: el Orfeó Català y els escolanets de Montserrat; centenares de clérigos, seminaristas oficiando de acólitos y hasta unas cuantas monjas, mujeres que habrían de limpiar lo que los hombres ensuciaron ceremoniosamente. (Prácticamente, sólo entonces se vio a las mujeres).

No faltó casi nadie. Y, sin embargo, Él…

No osaré decir que Él no se presentó, pues hay testigos presenciales que aseguran haberlo sentido muy cerca, muy dentro… Pero, yo tengo mis dudas de si Él se sintió a gusto en esa recepción, pues sus amigos siempre nos contaron que fue un hombre sencillo, que nunca gustó del boato ni de la solemnidad.

Algunos cuentan que sí estuvo en Barcelona. Aunque nada dijo la prensa, se sabe que aquella noche, cuando todos habían regresado a sus palacios o a sus casas y ya se había levantado el dispositivo de seguridad, unos mossos d’esquadra detectaron movimientos sospechosos bajo uno de los puentes de la ciudad. Al bajar, hallaron allí a una mujer, de tez morena, extranjera, que acababa de alumbrar un niño. Pero aquellos guardias tenían la mente confusa por efecto del boato, y los ojos torpes de tanta luz, tanto incienso y tanta belleza. Comparado con la basílica, aquel lugar les pareció inmundo. Vieron al Niño, Y NO LO RECONOCIERON.

Luis María.