Imparteixo formació a un grup de professors. Entre ells i jo som 19 dins
l'aula. Són poc més de la una de la tarda i la suor em recorre el cos, degota
des del meu front. Els miro. Les dones han tret els seus ventalls. Ells, com
jo, s'eixuguen el front de tant en tant. Faig per acabar el més aviat possible.
A tres quarts de dues marxem. Una alenada d'aire fresc ens rep al passadís. El
calendari escolar espanyol, amb àmplies vacances d'estiu, té una tradició i una
raó. El nostre clima no ens permet habitar les aules en aquesta data. És clar
que hi ha l'aire condicionat, però això perjudicaria la sostenibilitat, la del
planeta i la del propi sistema educatiu.
De tant en tant apareixen veus en contra d'unes vacances tan llargues i
que, no obstant, a aquells nens que avui són adults queixosos, els encantaven.
Em sembla absurd voler igualar-nos a Anglaterra en aquest sentit, escurçant les
vacances estivals i imposant una setmana d'elles cada dos mesos, com han
decidit a Cantàbria. A més, els pares que avui protesten per aquest llarg estiu
també ho farien per cadascuna d'aquestes setmanes quan no sàpiguen què fer amb
els seus fills.
També passa amb el futbol. La nostra lliga sempre va començar al setembre i
no va necessitar aturada d'hivern. En els últims anys ja comença a l'agost,
quan mig país encara està paralitzat per les vacances. Mai em va semblar que
fer el que fa tothom fos un bon criteri de conducta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario