I JO NO VULL. (Dmp 1/18-19)

He mantingut silenci, tan trist és tot el que m'envolta, tan poc hem avançat des del passat mes d'octubre quan escrivia. M'ocupo en allò que m'ocupa diàriament, deixant de banda les grans qüestions. No miro els noticiaris. Les grans paraules ja em fan por si he de ser capaç de matar per elles; ja ni tan sols sabria morir... No vull nació ni pàtria que em porti a odiar, a colpejar ... No vull tenir raó, ja no la busco. He deixat d'argumentar perquè sé que, arribats a aquest punt, els arguments d'un bàndol mai no convenceran a l'altre. Això és ja una guerra i en la guerra es dispara sense preguntar si l'altre pogués tenir una part de raó; no hi ha temps per això. L'altre és l'enemic, això és el que està passant i això és el que no vull. Cadascun als seus s'ho comprèn tot, s'ho perdona tot... A l'altre res. I a mi també em passa. I no m’agrado. No vull arribar a l'odi, no a la violència. No en vull i em retiro.

On són els responsables d'aquest desastre? Els d'un bàndol i l'altre. Què monstre han fet créixer? Han alimentat l'odi encara que pronunciessin la pau en tots els seus discursos. Han buscat l'enfrontament encara que es presentessin sempre com capdavanters del diàleg. Han jugat amb els sentiments de molta gent. Han parlat en nom del poble, però el poble és molts individus a un temps; afortunadament, el poble no és una unitat monocromàtica, hi ha diversitat de pensaments, d'opcions... I, no obstant, ens han agrupat en dos: o amb mi o contra mi. I jo no vull. Una elecció democràtica no dóna dret a tot, no ho permet tot. Us vam triar per a la pau, no per a la guerra. Almenys jo, jo no us he escollit per a la guerra. I no la vull.

No hem avançat gens en l'últim any. Jo sé a qui faig responsable en el meu interior, però he escollit el silenci. Alguns em diran còmplice. No ho crec. Jo sé bé què en penso, però renuncio al debat que a res condueix, que a ningú convenç més que als propis. Em sap greu. No em crideu a files, que jo no hi vull anar.