Ahir diumenge el Papa Francesc va proclamar set nous sants, entre ells, el Papa Pau VI i Monsenyor Oscar Arnulfo Romero, dos homes pels quals he sentit
afecte i admiració des de jove.
Pau VI va ser el Papa de la meva infantesa.
Encara recordo a Pilar Piniés pels
carrers de Benavarri donant-me la notícia: "El Papa és mort! El Papa és
mort! "Jo tenia 14 anys i la notícia em va impressionar com un
esdeveniment històric, fins al punt que encara avui recordo aquella data sense
esforç: 6 d'agost de 1978. Poc podíem imaginar llavors que en menys de dos
mesos tornaríem a rebre la notícia de la mort d'un Papa (Joan Pau I) i a viure
la solemnitat d'un conclau.
Vaig descobrir Pau VI en els meus anys
d'estudiant de Teologia. Llavors em vaig adonar que a l'Espanya de la meva
infància no era un Papa simpàtic, encara que ningú s'atrevís a parlar contra
ell (només faltaria, en un país catòlic, apostòlic i romà!). Vaig conèixer que
s'havia enfrontat al dictador suggerint-li que, d'acord amb la doctrina del
Vaticà II sobre la separació d'Església i Estat, renunciés als seus privilegis
eclesiàstics, com el de l'elecció de bisbes. El dictador mai va acceptar i Pau
VI li va colar alguns gols nomenant bisbes auxiliars, que escapaven al
privilegi del Cap de l'Estat. L'enfrontament definitiu va venir quan el Papa es
va oposar a les penes de mort que, no obstant, el catolicíssim governant no va
tenir inconvenient a signar. Dono per segur que la seva influència en la Conferència
Episcopal Espanyola durant la Transició va definir el paper de l’Església en
aquells dies greument històrics.
No va ser fàcil el seu papat. Va
succeir el carismàtic Joan XXIII tenint una personalitat molt diferent, va
culminar el Vaticà II i totes les seves reformes, va prescindir de símbols
papals com la tiara o la cadira gestatòria, va ser el primer Papa a concedir
alguna entrevista, el primer a viatjar més enllà del Vaticà i va donar passes
de gegant en l'ecumenisme (com no recordar la seva abraçada amb el patriarca
ortodox Atenàgores i l'aixecament de la mútua excomunió vigent des del segle
XV). Diuen que era un home ascètic i profund, que va combatre problemes greus
de consciència abans de signar la Humanae
Vitae sobre la regulació de la natalitat.
Jo el recordo ancià, portant la creu
al Via-Crucis de Divendres Sant al coliseu romà, però molt probablement el papat
només va ser el cim, la seva santedat s'havia forjat molt abans.
Monsenyor Romero va ser l'heroi de la
meva primera joventut. Havia sentit a molts missioners Passionistes parlar
sobre la situació que es vivia a Amèrica Central, en general, i a El Salvador,
en particular. Aquelles converses van despertar en mi una inquietud social que
encara roman. M'emocionava la història de la seva "conversió": com
havia passat de ser un jerarca més a identificar-se amb el sofriment del seu
poble i a enfrontar-se amb els poderosos. La notícia del seu assassinat mentre
celebrava l'Eucaristia el va convertir en un màrtir a ulls de molta gent, també
als meus ulls; no enteníem com no el canonitzaven ràpidament. Per això, ahir
vaig experimentar la sensació que, en certa manera, s'havia fet justícia. Des
del punt de vista humà, és clar; des de la fe, mai he dubtat que Monsenyor
Romero (Sant Romero d'Amèrica, vaig sentir que li deien ahir) gaudia ja del
cel.
No hay comentarios:
Publicar un comentario