SANT PAU VI I SANT ÓSCAR ROMERO

Ahir diumenge el Papa Francesc va proclamar set nous sants, entre ells, el Papa Pau VI i Monsenyor Oscar Arnulfo Romero, dos homes pels quals he sentit afecte i admiració des de jove.

Pau VI va ser el Papa de la meva infantesa. Encara recordo a Pilar Piniés pels carrers de Benavarri donant-me la notícia: "El Papa és mort! El Papa és mort! "Jo tenia 14 anys i la notícia em va impressionar com un esdeveniment històric, fins al punt que encara avui recordo aquella data sense esforç: 6 d'agost de 1978. Poc podíem imaginar llavors que en menys de dos mesos tornaríem a rebre la notícia de la mort d'un Papa (Joan Pau I) i a viure la solemnitat d'un conclau.

Vaig descobrir Pau VI en els meus anys d'estudiant de Teologia. Llavors em vaig adonar que a l'Espanya de la meva infància no era un Papa simpàtic, encara que ningú s'atrevís a parlar contra ell (només faltaria, en un país catòlic, apostòlic i romà!). Vaig conèixer que s'havia enfrontat al dictador suggerint-li que, d'acord amb la doctrina del Vaticà II sobre la separació d'Església i Estat, renunciés als seus privilegis eclesiàstics, com el de l'elecció de bisbes. El dictador mai va acceptar i Pau VI li va colar alguns gols nomenant bisbes auxiliars, que escapaven al privilegi del Cap de l'Estat. L'enfrontament definitiu va venir quan el Papa es va oposar a les penes de mort que, no obstant, el catolicíssim governant no va tenir inconvenient a signar. Dono per segur que la seva influència en la Conferència Episcopal Espanyola durant la Transició va definir el paper de l’Església en aquells dies greument històrics.

No va ser fàcil el seu papat. Va succeir el carismàtic Joan XXIII tenint una personalitat molt diferent, va culminar el Vaticà II i totes les seves reformes, va prescindir de símbols papals com la tiara o la cadira gestatòria, va ser el primer Papa a concedir alguna entrevista, el primer a viatjar més enllà del Vaticà i va donar passes de gegant en l'ecumenisme (com no recordar la seva abraçada amb el patriarca ortodox Atenàgores i l'aixecament de la mútua excomunió vigent des del segle XV). Diuen que era un home ascètic i profund, que va combatre problemes greus de consciència abans de signar la Humanae Vitae sobre la regulació de la natalitat.

Jo el recordo ancià, portant la creu al Via-Crucis de Divendres Sant al coliseu romà, però molt probablement el papat només va ser el cim, la seva santedat s'havia forjat molt abans.

Monsenyor Romero va ser l'heroi de la meva primera joventut. Havia sentit a molts missioners Passionistes parlar sobre la situació que es vivia a Amèrica Central, en general, i a El Salvador, en particular. Aquelles converses van despertar en mi una inquietud social que encara roman. M'emocionava la història de la seva "conversió": com havia passat de ser un jerarca més a identificar-se amb el sofriment del seu poble i a enfrontar-se amb els poderosos. La notícia del seu assassinat mentre celebrava l'Eucaristia el va convertir en un màrtir a ulls de molta gent, també als meus ulls; no enteníem com no el canonitzaven ràpidament. Per això, ahir vaig experimentar la sensació que, en certa manera, s'havia fet justícia. Des del punt de vista humà, és clar; des de la fe, mai he dubtat que Monsenyor Romero (Sant Romero d'Amèrica, vaig sentir que li deien ahir) gaudia ja del cel.