VASOS FRÀGILS (Dmp 4/18-19)

"Las personalidades especialmente exquisitas son más vulnerables que las más zafias; del mismo modo que una taza es más frágil cuanto de mayor calidad sea la porcelana".

(LUCA DE TENA, Torcuato. Los renglones torcidos de Dios.)

Ahir, a la meva escola, vam començar els tallers d'interioritat d'aquest curs. Jo vaig animar, juntament amb un altre company, el taller de la tarda, en què va participar un grup de 16 adolescents.

Vam començar explicant què és la interioritat i quina és la seva importància: igual que la perspectiva dóna profunditat a un quadre, la interioritat la hi dóna a la vida. Vam fer servir com a metàfora l'iceberg: sobre les aigües és enorme, però sota elles, a l'interior del mar, encara és més gran. I vam fer aquesta manualitat: cadascun construïa el seu iceberg i, després, identificava aspectes de la seva pròpia persona que són visibles als altres i d’altres que romanen ocults.

A continuació, vam treballar 5 emocions bàsiques: alegria, tristesa, ràbia, fàstic, por... Anàvem llegint la definició de cadascuna i després intentàvem recordar un moment de la vida en què l'haguéssim sentit. L’anotàvem en un post-it. Vam exposar els post-it a la paret i vam poder llegir-los, sense saber qui havia escrit cada un. Per acabar aquesta part, cadascú va poder escriure una carta a una emoció. Va haver-hi destinataris com la ràbia, la culpa, la impotència, el menyspreu i, també, l'alegria.

Vam treballar, després, una visualització sobre la pujada a una muntanya, que roman impassible quan tot va passant davant seu: els núvols i els turistes. I vam acabar amb la lectura d'un Parenostre especial, que parla de trobar Déu a tot arreu i que vam escoltar mentre vèiem uns dibuixos que havien realitzat els fills i nebots d'una companya ...

Estic agraït a aquests 16 nois i noies que van obrir la seva ment a noves experiències i el seu cor a un desconegut com era jo per a ells, ja que no els imparteixo cap assignatura. Quan vaig llegir alguns d'aquells post-it, quan vaig escoltar algunes cartes, no vaig poder evitar l'emoció. I vaig pensar que era un grup agraït, que necessitava experiències d'aquest tipus. Quantes vegades he pensat que els joves necessiten coses que no saben que necessiten o que, si ho saben, no s'atreveixen a demanar-les i se les hem de brindar gairebé en safata. Quan vaig escoltar les seves veus entretallades i els seus plors vaig entendre, una vegada més, que som un vas fràgil, que cadascú ha construït la seva pròpia història amb dolor, que ningú ha de ser jutjat i tots acollits, acompanyats. Vaig comprendre que cadascú és un misteri al qual hem d'entrar (sempre amb permís) de puntetes i amb molt de compte, per no trencar res, per curar i no ferir. Vaig comprendre que cadascú és un santuari, terra sagrada, tabernacle de la divinitat. I vaig saber, un cop més, que m'ha estat regalada una de les professions més boniques que poden existir en aquesta vida: la d'acompanyar els joves.